Entrevistas/integración educativa/lengua de signos

“A Catalunya hi ha abús de posició dominant dels oïdors vers les persones sordes”

ENTREVISTA A MARC TÀPIA, PROFESSOR DE LLENGÜES DE SIGNES

MONTXO V. SEMPERE. BARCELONA, 17/5/2017 – L’entrevistat i l’entrevistador són persones sordes, conversen en llengua de signes, i entre ells hi ha una idea que es repeteix de forma subjacent al llarg d’una hora d’entrevista. “El coneixement hauria de ser lliure per a tots, i no ser egoïstes”, diu Marc Tàpia en Llengua de Signes Catalana (LSC) a Digital Keirós, però també ho podria dir en Llengua de Signes Espanyola (LSE), en Llengua de Signes Nordamericana (ASL) i en el Sistema de Signes Internacional (SSI) –una mena d’esperanto en la llengua de signes–. Està convençut que les llengües que ensenya com a professor (LSC i LSE) són aportacions a la cultura general. Mogut per la idea del coneixement lliure, va trencar els límits que la societat li pressuposa i també ha fet seues altres llengües orals com castellà, català, anglès i italià, malgrat que no coneix la forma de la veu humana, ja que és sord des de sempre.

P1030303

Digital Keirós – La teva família és oïdora i tu ets l’únic membre sord. Com et comunicaves amb els pares?
Marc Tàpia – Fins a l’any d’edat, aproximadament, a casa meva els meus pares i jo parlàvem una mena llenguatge signat personal, d’anar per casa. Passat aquest temps, es van apuntar a un curs de llengua de signes catalana i van començar a parlar-me transmetent-me aquesta llengua. Va ser així com vaig desenvolupar la capacitat del llenguatge d’una manera efectiva, en llengua de signes, ja als tres anys d’edat.

DK – Els pares oïdors amb algun fill sord tenen alguna subvenció o suport de la Generalitat per aprendre la llengua de signes?
MT – En el cas dels meus pares, no. La Generalitat no els va donar res, ho van pagar tot de la seva butxaca. Únicament sí van tenir un preu més descomptat gràcies a l’Associació de Pares i Mares de Nens Sords de Catalunya (APANSCE). Actualment, uns anys enrere, sí hi havia prou subvenció per la Llengua de Signes Catalana (LSC), a travès de projectes d’associacions de sords però, a causa de la situació econòmica i les retallades en pressupost, van quedar-se de nou en res. Ara bé, les subvencions a les ajudes tècniques no van patir gaire canvi, tota la retallada va afectar als projectes relacionats amb la LSC. Crec que la Generalitat hauria d’haver sigut més equitativa entre ajudes tècniques i LSC.

DK – Creus que a Catalunya la societat no és prou inclusiva amb la Comunitat Sorda?
MT – Hi ha tantes mancances…  La situació és força desigual entre oïdors i sords. Cal que la societat tingui clar tres qüestions. Primer, el concepte de què és la sordesa. Segon, què és la llengua de signes. I tercer, què és la “cultura sorda”. Mentre aquests tres conceptes no siguin de coneixement comú, qualsevol esforç que faci una persona sorda per fer una vida normal a la societat sempre es trobarà amb barreres de comunicació. A la nostra societat, les persones sordes sempre serem una minoria minoritària, i les persones oïdores sempre seran una majoria aclaparadora. Quan no hi ha consciència d’això es produeixen situacions d’abús de posició dominant, la dels oïdors, en què els sords ens veiem sotmesos a viure com si fóssim esclaus d’ells i, per tant, limitats, insatisfets, incompresos i incomplets com a persones. Per tenir cabuda a la nostra societat, tots hem de posar de la nostra part, no només els sords, però les persones oïdores generalment no fan gaire esforç o no tenen la sensibilitat necessària per poder fer-ne.

“A l’escola s’oblida que estimular la capacitat de pensar és igual o més important que aprendre a articular fonèticament”

DK – La societat ja sap que algunes persones sordes es comuniquen en llengua de signes…

MT – No només els sords! La llengua de signes és patrimoni de tots. També dels oïdors. És la nostra aportació a la cultura de la societat. I no ho dic només perquè les persones amb oïda tinguin converses amb persones amb sordesa, també entre ells. Hi ha moltes situacions en què la llengua de signes és útil pels oïdors.

DK – Com ara quines?

MT – De debò, no és només per parlar amb persones sordes. Pot servir per a persones que hagin perdut les cordes vocals i no poden articular fonèticament la parla oral. O per als que tenen paràlisi cerebral i els dificulta també la parla oral. Algunes persones amb trastorns de l’espectre autista són força refractaris a comunicar-se en llengua oral però, en canvi, sorprenentment són una mica receptius a fer-ho en llengua de signes.

DK – Entenc que la llengua de signes pot ser una alternativa per a trastorns del llenguatge.
MT – És encara més que això.  Als nadons oïdors, si els parles en llengua de signes abans de l’any d’edat, els pares li estimulen l’adquisició precoç del llenguatge perquè, clar, gràcies a la comunicació visual poden expressar idees ja abans de tenir la capacitat física d’articular frases en llengua oral. Per altra banda, es fan servir sistemes alternatius gestuals que no són pas necessaris; com ara el submarinisme, que sota l’aigua fan servir un codi manual rudimentari quan poden parlar de tot en llengua de signes; també es pot fer servir en entorns de treball on el soroll impedeix la comunicació oral, o també quan cal restar en un silenci absolut.

DK – És gaire difícil per a una persona oïdora aprendre la llengua de signes?

MT – La meva experiència com a professor tant de LSC com de Llengua de Signes Espanyola (LSE) em diu que és igual que estudiar anglès, francès, italià o qualsevol idioma estranger en llengua oral. Passa el mateix. Depèn de la motivació de l’alumne, o de si manté sovint el contacte amb la Comunitat Sorda, pot aprendre ràpid una llengua de signes. Dic ràpid, no dic que sigui fàcil. Això sense comptar que no només depèn de l’alumne, també que el curs sigui prou qualificat.

fotograma 01

DK – Com veu la situació de la llengua de signes (LS) entre els joves sords?

MT – La LS està en greu retrocés a causa de diferents motius. Per una banda, hi ha tendència d’enviar els nens sords a l’escola en mètode exclusivament oral. A més, els professionals que treballen amb les persones sordes, com ara logopedes o psicopedagogs, no estan capacitats de manera adient i ignoren en general les llengües de signes. Veiem massa sovint als Centres de Recursos per a l’Estudiant amb Deficiències Auditives (CREDA) com quan hi arriba un nen sord que es comunica en LS, en comptes d’aprofitar un canal de comunicació ja existent, el volen canviar per un altre canal basat en llengua oral. Per què? Perquè per a la majoria dels professionals els resulta més còmode. No hi ha cap recurs ni cap contingut en LS. Això és un problema, perquè la conseqüència no és només que els nens no coneguin o millorin l’ús de la llengua de signes, sinó que acaben per menysprear-la perquè volen assemblar-se al model que els ensenyen, que és el de ser una persona oïdora. Això és problemàtic.

DK – És lògic que els pares oïdors vulguin comunicar-se en llengua oral amb un fill amb sordesa.

MT – Sí, clar que sí. Però han de basar la seva decisió amb coneixement de causa, i el que hi ha és una ignorància força estesa. La llengua de signes és necessària per als nens sords, i quan alguns pares se’n han adonat d’això acaben per escollir el mètode bilingüe [en llengua de signes i en llengua oral catalanes] per a l’escola. A més, és inevitable que els nens sords acabin per entrar en contacte amb la llengua de signes més endavant d’una manera o altra, en l’adultesa, i la majoria l’acaben adoptant com a segona llengua. Però l’assimilació i la fluïdesa lingüístiques no són les mateixes que si el fan servir des de bén petits, i això afecta a la seva qualitat i extensió social d’ús.

“Els sords tenim veu, no som ‘sordmuts’. Però és la nostra decisió personal triar de quina manera volem comunicar-nos”

DK – Per què consideres que els pares haurien d’escollir sempre el mètode bilingüe?
MT – No sols perquè és el mètode que dóna més recursos accessibles als nens sords, sinó perquè aquest mètode educatiu enriqueix la societat i hi aporta més coneixement i més cultura. El mètode bilingüe no se centra exclusivament en fer que el nen aprengui a parlar en una determinada llengua, sinó en estimular i cuidar la seva capacitat de pensament, sigui en la llengua que sigui. En canvi, el mètode oralista dedica tant d’esforç i tant de temps en què els nens articulin fonèticament de forma correcta que els alumnes sords acaben per oblidar el que aprenen a l’escola. No és prou tenir capacitat de parlar sinó que és igual, tant o més important, tenir alguna cosa sobre què parlar. Els nens han d’exercitar una mentalitat oberta per poder disposar d’un ventall de pensaments, i això no és possible si no dominen de forma natural una llengua.

DK – Tal com ho expliques, sembla que els “sordmuts” siguin els que se suposa que no ho són.

MT – Cap persona sorda és “sordmuda”. Aquest terme incideix en la idea que si la persona amb sordesa no domina una llengua oral està mancada de tota llengua. És un terme molt antic, que s’ha estès durant molt de temps perquè les persones sordes històricament érem analfabetes o, fins i tot, amb problemes de retard mental. Quan ja vam començar a tenir alguns estudis i accés a la cultura ja vam poder començar a explicar que els muts són els qui no disposen de cordes vocals, però és un terme força arrelat per una llarga tradició. Els sords tenim véu, però és la nostra decisió personal triar de quina manera volem comunicar-nos. Encara faltarà temps i insistència perquè la societat entengui les raons per abandonar un terme que considerem ofensiu.

fotograma 02

DK – Abans, al principi, has dit que la societat no sap què és una persona sorda.
MT – A la societat ens inclou a les persones sordes dins d’una etiqueta, que és la de discapacitats. No som discapacitats, al contrari, tenim capacitats. No ho dic només pels sords, ho dic també pels cecs, per paràlisi o altres característiques. Tenen igual capacitats si disposen dels recursos necessaris.

DK – Si una persona sorda no és discapacitada, això vol dir que la llei no hauria de contemplar que aquest col·lectiu hagi de rebre suport per a les seves necessitats?
MT – Aviam… Cal dir les coses pel seu nom, pel que som, en comptes d’invisibilitzar-nos en una etiqueta. Som sords, i prou. Però també és evident que la Comunitat Sorda necessita suport perquè, pel nostre caràcter minoritari, històricament ens hem trobat en una greu posició de desavantatge respecte a la societat en general. Cal incentivar l’accés dels sords a tots els àmbits de la vida pública, i fins que no arribem a la plena igualtat respecte als demés, necessitarem ajuda.

“La Llei de Llengua de Signes és paper mullat a Catalunya, perquè la Generalitat no compleix el que hi diu”

DK – La legislació vigent no recull aquesta perspectiva que planteja?

MT – És força contradictòria la llei, i no es revisa amb cura suficient. La Llei d’Integració Social del Minusvàlid (LISMI) és la tira d’antiga… del 1982! Té conceptes tan desfasats que potser ni paga la pena reformar-la, sinó derogar-la. Per exemple, la Llei d’Accessibilitat, del 2014, afirma que les persones sordes poden viatjar en vols d’avió però, en canvi, la LISMI ens obliga d’anar acompanyats per personal de servei d’abord de l’aeronau. Això genera inseguretat jurídica perquè després les empreses o les persones no saben quina llei ha de complir.

DK – Bé, però almenys a Catalunya hi ha una Llei de Llengua de Signes.
MT – Sí, i tot plegat, de què serveix? És paper mullat, perquè no es compleix el que hi diu. Quan hi ha manca de pressupost, ni hi ha res a fer. Sí, necessitem intèrprets, recursos accessibles i suport a la producció cultural, però no hi ha diners. Perquè, tot i que amb aquesta llei la Generalitat reconeix oficialment la llengua de signes, no obliga a tenir partides pressupostàries perquè això sigui realment efectiu en els serveis públics, sobretot en l’ensenyament.

DK – Una pregunta personal… Si ets sord de naixement, vols dir que no coneixes com és el so de la veu humana?

MT – Sí, cert. No la conec.

DK – Aleshores, quan llegeixes un text escrit, com és en llengua oral, com assimiles la comprensió lectora? Com descriuries el teu procés mental, si no hi ha veu?

MT – Quan llegeixo un llibre, al meu cap hi ha una seqüència d’imatges igual que quan veus una pel·lícula. De petit, jo odiava llegir. No m’agradava gens, perquè no l’entenia, perquè no sabia com se suposava què era llegir, ja que per mi no representa la veu. Quan vaig començar a anar a l’escola, pel mètode oralista, tampoc em va ajudar gaire a entendre la lectura. Sí, hi havia logopeda, però no hi havia manera d’associar les paraules escrites amb idees. No va ser fins quan vaig començar l’institut, en què tenia quatre companys sords, que parlàvem en llengua de signes, que vaig començar a seguir les classes amb intèrpret. A partir d’aquí vaig associar la forma escrita de les paraules amb idees gràcies al suport dels signes de la llengua de signes. La meua capacitat de lectura va créixer ràpidament. Ara, quan llegeixo, cada paraula o frase correspon a un signe.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s